Más de Cat/ Es/ Món

Cat/ Es/ Món Entrevista

«Qualsevol es pot passar la vida sense poder explicar què porta dins»

Tomàs Alcoverro i Muntané, periodista. ‘Tot està per dir’ (Pòrtic). El corresponsal occidental que fa més temps que viu i escriu des de l’Orient Mitjà publica un llibre de memòries atípic que és tot un cant a l’alegria de viure

M. VICTÒRIA BERTRAN

Whatsapp
Tomàs Alcoverro és un enamorat de Beirut, la capital del Líban, on té casa. FOTO: ACN/DIERESIS

Tomàs Alcoverro és un enamorat de Beirut, la capital del Líban, on té casa. FOTO: ACN/DIERESIS

Tomàs Alcoverro, nascut a Barcelona el 4 de novembre de 1940, ha estat corresponsal de La Vanguardia a Beirut des del 1970, llevat del 1977 al 1978, quan va ocupar la corresponsalia a París. Abans havia col·laborat a El Correo Catalán, ABC i Destino. Ha estat guardonat amb el premi Manuel Vázquez Montalbán (2004) i la Creu de Sant Jordi (2006). Dimecres va rebre el premi Ofici de Periodista que atorga el Col·legi de Periodistes. El seu darrer llibre, Tot està per dir (Pòrtic), a cura de Plàcid Garcia-Planas, són unes memòries en 195 pàgines atapeïdes d’anècdotes, frases per emmarcar, tendresa i poesia, i molt, molt sentit de l’humor.

He rigut força amb ‘Tot està per dir’. Això no és gaire habitual amb un llibre de memòries. Estava entre els seus objectius, el de fer passar als lectors una estona divertida?

Sí. Avorrida no la volia fer passar! Això no és una cosa convencional on jo comenci a parlar de quan vaig néixer, què vaig fer, a quin col·legi vaig anar... És una cosa molt més viva, espontània, i a vegades això pot donar la impressió que no hi ha una coherència, tot i que jo crec que sí que la té, perquè la coherència seria aquest poder arribar a la persona que llegeix sense parlar de grans coses, tot i que sí que parlo de grans coses.

Per què aquest títol, ‘Tot està per dir’? Després de més de 10.000 cròniques i reportatges en més de 50 anys de carrera, Tomàs Alcoverro arriba a la conclusió que «tot està per dir»?

Jo ho crec així, perquè una cosa són els articles, els diaris, les feines del dia i que s’han de fer ràpidament, i que tenen un objectiu concret; i una altra cosa són totes les coses que una persona, qualsevol persona, té a dintre, i que possiblement, malauradament, es pot passar la vida sense poder-les explicar.

El que impacta totalment és la imatge de la portada, on apareix vostè de jove amb un fusell al balcó de casa seva a Beirut. La foto té una funció clau, ja que a partir d’ella arrenca el relat. El kalàixnikov de la foto és com la magdalena de Proust, oi?

Exactament. Quan ens vam decidir amb l’editor per aquesta foto, hi havia unanimitat completa. Però després, quan es va començar a anunciar el llibre, vaig veure que a Facebook hi havia algunes persones a qui no els semblava bé. Els semblava una cosa estranya, com si jo enarborés la violència, i per això des del començament del llibre explico que evidentment jo no tinc res a veure amb la violència, però que era una fotografia per començar el llibre. I la història del kalàixnikov em permet abordar el tema, el de la violència precisament, que també és un tema que no té fi.

Vostè deixa molt clar que és pacifista, i diu que només havia disparat al campament de Castillejos, a Reus, on va fer la mili. Què recorda d’aquells dies?

Recordo la boira que ens envoltava a Castillejos. Era una boira terrible. A la boira li dèiem «la puta Josefina», ha, ha, ha. Allò està molt amunt, Castillejos. Recordo també que jo vaig suspendre i vaig haver de repetir campament, els nou mesos! No sóc alférez de complemento sino sargento de complemento. Hi havia assignatures teòriques, història, codi militar… i assignatures pràctiques, i una cosa que es deia Espíritu Nacional, i la vaig suspendre.

Pel llibre sabem que vostè li va editar articles a Josep Pla, va fer una paella amb Gabriel García Márquez abans que fos famós, i va volar amb Josep Tarradellas des de França quan va tornar de l’exili. En un any i mig va viure el retorn de Tarradellas a Barcelona i el de l’imam Khomeini a Teheran. El retorn de Khomeini va ser un dels dies que més el van marcar com a periodista?

Sí, perquè va ser una cosa de milions i milions de persones. Teheran és una ciutat de milions i milions de persones i hi havia tota aquesta gent al carrer esperant la tornada de l’imam.

Per què unes memòries, per què ara, per què en format entrevista? I per què aquest to desenfadat, irònic, en alguns moments picardiós i tan agradable a càrrec de Plàcid Garcia-Planas, que mentre llegeixes et fa tenir la sensació que estàs veient dos amics parlant?

Era una mica això el que preteníem, me n’alegro que ho hagi copsat tan bé. Bé, escolti, ja tinc 80 anys, oi? Per tant alguna cosa he de fer!

Fer els 80 anys el va fer pensar que havia de començar, com si diguéssim, a endreçar coses?

Exactament. També ho faig a casa meva. També endreço coses, arreglo papers, en llenço alguns… És lògic. Jo crec que és útil.

Plàcid Garcia-Planas explica a la introducció que el procés de realització del llibre neix d’unes quantes hores de conversa per Skype entre Barcelona i Beirut a la tardor del 2020. En l’edició també ha tingut un paper important el jove periodista Jordi Pallarès, que és de Reus, oi?

Realment el Jordi Pallarès ens ha fet una feina magnífica. Sense ell això hauria estat molt difícil. A més a més, és un gran periodista, un home molt seriós i molt, molt, molt bona persona. Allò que deia Kapuscinski, que per a ser bon periodista s’ha de ser bona persona, en el cas del Jordi Pallarès és exactament així. És una veritat com un temple.

Li resulta fàcil viatjar en el temps? Sembla que algunes històries li surten a raig.

Jo crec que sí, que tot el que surt en aquest llibre surt d’una manera sense massa esforços.

La conversa és una bona manera d’activar els records, si qui pregunta sap preguntar i escoltar, oi?

El Plàcid ho ha fet molt bé. Em coneix, i a vegades quan jo no entro en un tema, ell té tota l’habilitat per punxar-me i fer que jo al final contesti.

Un dels capítols amb més poesia és on explica que vostè escrivia des dels 7 o 8 anys, i que una vegada el seu pare va fer que la seva secretària passés a màquina un conte que vostè havia escrit, i la sensació que li va produir. Com se sent al remoure tots aquests records?

La sensació és... que tot està per dir, ha, ha, ha.

El llibre està ple d’anècdotes increïbles, surrealistes, però sobretot divertides, com la del braç de l’estàtua de Saddam Hussein que els iraquians van fer caure al terra i que vostè va estar a punt d’endur-se de record de l’Iraq. Ho pot explicar?

És que m’imaginava el braç a casa meva, me l’imaginava! Pensava que a l’entrada de casa quedaria molt bé, ha, ha, ha. És curiós perquè, tants anys després, el que vull dir-li és que en aquell moment hi va haver un minut... Era una cosa completament impossible, oi, però hi va haver un minut que vaig pensar que sí, que me l’enduia, perquè tot d’un plegat em vaig quedar sol. Imagini’s vostè! Hi havia centenars de persones al voltant de l’estàtua aquella, i tothom amb les espardenyes i tal, pegant-li. I tot d’un plegat, escolti, de veritat li tinc de dir, que em vaig quedar sol, però sol. Jo no sé el temps que va passar… molt poc de temps… I quan vaig veure que el braç no era de bronze massís com jo creia i estava buit de dins, dic «això no pesa, no pesa tant!». I com que tenia el taxi al costat, vaig dir «ostres, el prenc!». Quina dèria, eh? Ha, ha, ha.

Ja veia el braç de Saddam al seu rebedor.

Sí, sí, sí, pensava que hi quedaria molt bé! Va ser un impuls curiós.

Aquest contrast entre moments transcendents i històrics de l’actualitat i episodis tendres, com quan explica que vostè rega els geranis al balcó com feia el seu pare, ens fan adonar que gestos banals com per exemple el de regar els geranis poden donar significat a un dia, no?

Sí, està bé el que diu. Hi ha gestos que poden donar significat a un dia.

Quins altres moments en aparença simples ens poden fer sentir aquesta profunditat?

Jo crec que molts. Això dels geranis és una cosa que en el moment de fer el llibre jo tenia molt present. Jo em recordava que quan era petit, que tenia 7 o 8 anys, anàvem a passar l’estiu a Molins de Rei i teníem una casa amb un jardí. I me’n recordo que el meu pare, en pijama, cap al tard, regava les plantes. I és una cosa que mai més a la meva vida m’havia colpit tant. I sí, sí, sí, he passat ara uns mesos a Beirut i amb això de regar les plantes i el petit jardí que tinc ara al balcó, on mai no hi havia tingut res, m’he sentit molt bé, molt a gust, i molt entretingut.

Vostè en una entrevista anterior m’havia dit com Beirut s’havia apoderat de la seva pròpia manera de ser. En aquest llibre explica el seu enamorament de la ciutat, que transmet ganes de viure. Vostè diu que ho comporta el perill, i que d’alguna manera la gent ha de compensar-lo i llençar-se al seu dia a dia amb molt de vitalisme i intensitat.

Sí, i tot això es fa d’una manera espontània. No hi ha cap pla de vida, cap projecte de vida. Un fa això perquè li surt, i per pura supervivència. Són coses naturals.

«M’alegra haver-me impregnat d’aquestes ganes de viure la vida. Cada minut i cada hora i cada dia. I mantenir-ho als meus 80 anys». «Viure a Beirut significa, malgrat tot el que sacseja aquest país, poder rebre cada dia una dutxa de vitalisme i d’alegria». Són frases seves. Hauríem d’aplicar aquesta visió de la vida sempre?

Això fa una mica de mal dir, perquè parlar d’un tipus de vida que està destruint a milers de persones durant anys i els deixa a la misèria, i que jo digui que Beirut m’ha ensenyat a viure amb una vitalitat que potser no tenia abans... em fa una mica de por dir-ho, però ho dic, ho dic! Perquè es tracta una mica de no tenir la vida massa programada, sinó de tenir una vida menys programada i aprofitar els dies. Aprofitar els dies! I sobretot això ho podem dir nosaltres, que tenim una cosa que no ens n’adonem, i que quan ho digui semblarà una cosa com a ridícula, i és que tenim un ambient fantàstic al Mediterrani, i això no hi ha molta gent que ho pugui tenir.

És important també saber estar obert al fet que qualsevol cosa pot canviar en qualsevol moment? Cal saber deixar entrar coses noves a la vida?

També això és perquè jo he viscut i visc en un lloc on passen aquestes coses, tot d’un plegat. Això passa en alguns llocs del món, no a tot arreu. I sí, tot pot capgirar-se d’un plegat, d’una manera molt brusca i molt ràpida.

«M’emociona seguir vivint». «Estic vivint una de les èpoques més actives de la meva vida, i això s’explica per la proximitat de la mort». «El que sí que vull és fer coses que encara vull fer». Quan vostè acaba de dir això i el Plàcid Garcia-Planas li pregunta quines coses encara vol fer, vostè respon: «Escriure més». De debò? Escriure més, encara?

És evident!

Què més ens vol explicar Tomàs Alcoverro?

És que això és tornar al començament, perquè tot està per dir. Jo, miri, jo recordo que quan jo era jove, o nen, i per exemple a casa meva, amb la meva família, els meus pares parlaven i rebien a gent que havia viscut la Guerra Civil espanyola, jo sempre pensava «ostres, aquesta gent li han tret molt poc suc a tot el que han viscut, perquè no han fet llibres». Com si tot fos fer llibres, que evidentment no tot és fer llibres, oi, però és per dir-li que tenia la impressió de com és possible que havent viscut per exemple tres anys de Guerra Civil, aquelles persones no ho haguessin pogut transmetre. I ara a mi em passa el mateix. Hi ha com una espècie de natural insatisfacció de la vida que... bé, cadascú té les seves mandres, les seves limitacions, i les seves pors, i les seves coses bones, i, escolti, és així, tampoc és cap tragèdia absoluta, no?

Temas

Comentarios

Lea También