Más de Cultura

Cultura Entrevista

Joan Todó: «Hi ha molta tradició de literatura fantàstica en català»

L’escriptor ebrenc fa en ‘La verda és porta’ una radiografia literària i política d’una època a partir de la figura de Joaquim Soler i Ferret.

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptor i poeta ebrenc Joan Todó. Foto: Ester Andorrà/cedida

L’escriptor i poeta ebrenc Joan Todó. Foto: Ester Andorrà/cedida

El poeta Joan Todó (La Sénia, 1977) s’endinsa en la vida i l’obra de l’escriptor i crític literari Joaquim Soler i Ferret i ho fa contextualitzant-lo en una època de canvis i esperança, del pas del franquisme cap a la democràcia, així com amb relació a tot el moviment de la literatura catalana del moment. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret (Godall Edicions) no és una biografia a l’ús, sinó una novel·la i un assaig biogràfic, amb dos començaments

A partir de la figura del Joaquim fa un recorregut polític-literari de tota una època.
Això ha sigut una cosa que ha anat sortint sola. De fet, tot el llibre ha anat sortint sol. En el moment en què vaig començar, vaig descobrir coses que jo mateix no sabia i quan tu no saps una cosa suposes que no la sabrà ningú. Aleshores, vaig fer un esforç de contextualitzar i d’explicar històries que no són ben bé directament sobre el Soler, però que el situen, que l’afectaven directament. Això va provocar que al final acabés sent una espècie de panoràmica de l'època des del seu punt de vista. Segurament era la forma més interessant d’abordar-ho perquè si hagués fet una biografia, també hauria sigut un llibre més estrictament sobre el Soler i potser l’interès hauria sigut una mica més relatiu. Possiblement hauria interessat només als interessats en la seva figura.

«Les novel·les del Soler s’assemblen més aviat a una pel·lícula de David Lynch o a una obra de J. G. Ballard, que no pas al Josep Pla o a Maria Barbal».

Arrenca amb una novel·la que res té a veure amb el Joaquim.
El primer que vaig fer va ser anar a les llibreries i a les biblioteques a cercar informació. I ni aquí ni allà no vaig trobar llibres del Soler. Hi ha el París-Bis, que es va publicar fa deu anys; encara trobes Cambra de bany en alguna llibreria de vell i evidentment, Deu pometes té el pomer, d’Ofèlia Dracs. Però no gran cosa més. Com que qualsevol lector del llibre podia quedar molt entusiasmat pel Soler i després en el moment d’anar-se’n a buscar més podria no trobar-ne, en part per això i en part per diversió personal, vaig començar a fer una novel·la a l’estil del Soler.

I se’n va sortir?
L’experiment també és una espècie d’herència literària. És la manera com es construeix una tradició a partir de l’intent d’imitar l’estil d’un senyor i el fracàs d’aquesta imitació. Perquè al final jo tampoc no aconsegueixo escriure igual que el Soler, però faig una novel·la que no hauria fet si no l’hagués tingut en compte.

Val a dir que el personatge d’aquesta part de ‘La verda és porta’ no es torna a recuperar.
El París-Bis, per exemple, és un llibre que comença dues vegades. Aleshores, és un recurs que vaig adoptar i el meu és un llibre que comença dues vegades. Evidentment hi ha una possibilitat lectora que és llegir tot el llibre i després tornar a començar i llegir-te la primera meitat una altra vegada. Perquè quan llegeixes la segona part vas descobrint les coses de la història del personatge, el Miquel Ros, que deriven del llibre del Soler. També és una forma d’inversió, com la que dona títol al llibre, que és una frase del mateix Soler que era La verda és porta, per invertir l’ordre normal que és subjecte, verb i predicat.

«Vaig anar a les llibreries i a les biblioteques a cercar informació i ni aquí ni allà no vaig trobar llibres del Soler».

Vostè és més de ‘La verda és porta’ com deia el Soler o de ‘La porta és verda’ del Josep Pla?
Com a persona de la meva generació, en què el Josep Pla ja era un clàssic incontestable, cosa que al Soler no li passava, tendeixo a La porta és verda bastant naturalment.

Per què el Joaquim Soler?
El llibre va sorgir a partir d’un encàrrec. Un cop assumit, quan vaig començar a investigar, em vaig trobar amb una figura molt curiosa. Ell és l’alternativa a tota la literatura catalana dels últims trenta anys, el qual plantejava un idioma literari que no depenia de la naturalitat. El que hi ha al darrere de La porta és verda del Josep Pla és la defensa que el llenguatge literari havia d’estar sotmès a un prefecte de naturalitat, que havia d’assemblar-se a la llengua parlada al carrer. Aleshores, en Soler és una alternativa plantejada molt visceralment.

Com és que ens ha arribat tant Terenci Moix i no el Joaquim Soler?
Bé. Hi ha un moment en el llibre que els comparo perquè tenien la mateixa edat. I una operació que vaig fer en un moment determinat va ser anar mirant quina gent tenia la mateixa edat, no ben bé perquè jo cregui en teories generacionals, però sí que penso que la gent que té la mateixa edat ha passat per les mateixes coses. En el cas del Moix i en Soler, hi ha dues diferències bàsiques. La primera és que un es passa al castellà i l’altre no. I crec que el pes del castellà té una certa importància en el cas del Terenci Moix, no tant en l’obra literària com en la fama de la figura.

Ell era molt excèntric.
És clar. Quan era petit jo el vaig conèixer com un senyor que sortia a la tele amb una perruca. El Soler té una altra diferència a banda de l’idioma, en el terreny personal. És a dir, tot i que l’home va acabar fent ràdio, d’alguna manera no era ben bé el mateix que sortir a la televisió. Suposo que per timidesa, per vergonya, perquè era un personatge complicat, no va tenir el mateix ressò que el Moix. Després també el que passa amb el Terenci Moix és que té una obra potser més accessible un cop superada la provocació inicial. Això també ha estat un descobriment. Superat el personatge dels últims temps, d’aquelles novel·les de senyores egípcies i folklòriques, vaig descobrir la seva obra en català, del principi.

Com és aquesta obra inicial?
Molt rupturista i molt útil en el meu cas, per exemple. Té una novel·la que es diu El sexe dels àngels sobre el món literari de finals dels anys seixanta. I està tot amb pèls i senyals allà. Però no deixa de ser una novel·la escrita amb els codis realistes, contra el Soler que et fa unes novel·les completament fantàstiques.

Era l’època del Perucho.
Soler és una espècie de primitiu de tot plegat, perquè fa una novel·la imitant la taronja mecànica i una altra que són les cartes a un extraterrestre. I ho fa al seu estil, amb un català que ha quedat una mica antiquat, és un llenguatge que més aviat és La verda és porta que no La porta és verda. Però una de les sorpreses del llibre arran d’anar investigant i que jo dic, és que pareix mentida, però hi ha molta tradició de literatura fantàstica en català. Hi ha Calders, hi ha Perucho, tots els escriptors que li agradaven al Soler. I és un fet. Però malgrat tot sempre hi ha la sensació que la literatura catalana és bàsicament realista.

Un escriptor modern...
Sí. Són novel·les que semblen més aviat una pel·lícula de David Lynch o una novel·la de J. G. Ballard, que no de Josep Pla o Maria Barbal.

Està la flor i nata, Vidal Alcover, Montserrat Roig... Era un moment important.
Sí. I suposo que era un moment d’esperança, sobretot. Parteixen d’una època en què l’idioma estava perseguit, que era tot molt difícil. I ells tenien l’esperança que arribava la democràcia i que podrien ser escriptors en català igual que els escriptors americans són escriptors en anglès.

«El moment actual de la literatura catalana el veig molt bé a nivell de creació, però crec que potser coixeja a la banda dels lectors».

Quin paper té l’Ofèlia Dracs en tot plegat?
He acabat fent una biografia inserida, que és la d’Ofèlia Dracs.

Presentada com una senyora, quan segurament era un club literari més aviat de senyors.
De fet, resulta que aquest club és pel qual és més conegut el Soler. Però diguéssim que té un punt divertit, perquè són una colla de senyors i alguna senyora que feien llibres junts i també articles amb pseudònim. Aprofitaven el pseudònim per a donar brega i crear polèmica.

Contra Franco.
Sí. Però en el cas del Soler jo crec que també l’Ofèlia Dracs ha sigut semblant al personatge del Terenci Moix. És a dir, d’alguna manera dona una idea del Soler, com una mena d’escriptor semblant al Jaume Fuster, amb el qual eren molt amics. Però el Jaume Fuster era molt professional, era capaç de fer una novel·la de detectius i de fer una novel·la històrica, tenia tècnica per a fer-ho. Aspirava a fer novel·la comercial i popular. En canvi el Soler era tota una altra cosa. Era molt més semblant potser al Biel Mesquida. Llavors, el fet de formar part d’Ofèlia Dracs també és una mena d’imatge falsa del Soler, falsa sense ser falsa perquè ell estava allà molt feliç i era el que ho impulsava més. Però com a opció literària, fer novel·la negra no era ben bé la seva. Al recull de Negra i Consentida hi ha una cosa que és molt reveladora i és que el conte del Soler no s’aguanta. Un relat de misteri l’has de tenir molt ben estructurat perquè tots els detalls han d’anar concordant i ell era més aviat d’anar improvisant, tenia una enorme inventiva, d’anar imaginant coses.

Soler va arribar a guanyar-se la vida com a escriptor. Va viure a una època en què el que es pagava per un article de crítica literària al 'Diari Avui' era una quantitat que a mi em sembla ciència-ficció.

Com veu el panorama actual de la literatura catalana?
Soc pessimista per sistema. Ho veig molt bé a nivell de creació, que hi ha una sèrie de gent de la meva edat, una mica més grans o una mica més joves, que ens hem beneficiat molt de la immersió lingüística i del sistema educatiu, per la qual cosa no tenim una sèrie de problemes que tenia el Soler. En el meu cas podríem dir que tinc uns orígens potser molt semblants, però jo tinc una carrera i sé explicar coses o investigar d’una manera que ell potser no podia ni somiar. Després més aviat el que coixeja potser són els lectors. En certa manera també ho explico al llibre, sense acritud. En un moment de televisió, potser queda en un lloc secundari l’entreteniment lector. Hi ha una competència a partir de la ràdio, del cinema, de la tele, de les sèries, de les connexions per cable... hi ha tanta competència que realment la gent no llegeix com podria llegir. Tot i que es llegeix molt.

Sobretot les senyores, com vostè ben diu.
Això és veritat. Sempre que vaig a fer un curs de lectura hi ha senyores. Però malgrat tot, el Soler mateix, que tampoc no era un home que tingui un pes, va arribar a guanyar-se la vida com a escriptor i tenia fills a càrrec seu. Ell va viure a una època en què el que es pagava per un article de crítica literària al 'Diari Avui' era una quantitat que a mi em sembla ciència-ficció. I també hi ha un fenomen i és que cada vegada hi ha més gent que escriu i és de les coses més barates. És més barat que fer una pel·lícula, per fer una comparació. I això crea una espècie d’equilibri frustrant, que és que hi ha molta gent escrivint, però l’atenció que hi ha a l’altra banda està cada dia més fragmentada. L’oportunitat que tenim de ser escriptors, que és una oportunitat que potser el meu avi per exemple no tenia, paga el preu automàtic i sense que sigui culpa de ningú, que tenim menys públic.

Temas

  • Joan Todó
  • Joaquim Soler i Ferret
  • Godall Edicions
  • Assaig
  • narrativa
  • literatura catalana
  • La Sénia
  • Terres de l'Ebre

Comentarios

Lea También