Más de Opinión

11-S: El dia en què va canviar tot

Occident és molt conscient de les seves debilitats enfront de règims integristes, simbolitzats ara pels Talibans, del poder creixent de La Xina i l’hostilitat de Rússia, obsessionada a desestabilitzar a la UE

Josep Carles Rius

Whatsapp
Josep Carles Rius. Foto: DT

Josep Carles Rius. Foto: DT

Es compleixen vint anys de l’atac terrorista de Al Qaeda contra Nova York i Washington. El terrorisme jihadista va assassinar a tres mil persones i va desafiar al poder d’Occident estrallant tres avions segrestats contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Unes imatges icòniques que estan gravades en la memòria de la humanitat. Però era molt més que una provocació simbòlica. Aquell dia va canviar tot.

Era el primer ‘acte de guerra’ sofert pels Estats Units en el seu propi territori. El país que havia participat en múltiples conflictes internacionals (la Primera i Segona Guerra Mundial, Corea, Vietnam, Somàlia...) mai havia sofert un atac directe al cor de la seva civilització. El país més poderós del món va quedar en estat de xoc. Totes les coordenades dibuixades al llarg de la història dels Estats Units s’havien esmicolat al mateix temps que s’enfonsaven els dos gratacels a Manhattan.

Els Estats Units sentia el deure de respondre. I ho va fer amb tota la seva força. Primer amb la invasió d’Afganistan, on els serveis d’intel·ligència situaven al cervell dels atemptats, Bin Laden, protegit pel règim dels talibans. Va ser una guerra ‘justa’ a ulls de la majoria de la comunitat internacional. Dos anys després el president George Bush va voler aprofitar els vents a favor per acabar la feina del seu pare, que l’any 1991 es va quedar a les portes d’Iraq després d’expulsar les forces de Saddam Hussein de Kuwait.

Els Estats Units va envair Iraq, amb la complicitat de Gran Bretanya i Espanya (recordin la foto de les Azores, amb Bush, Blair i Aznar) i amb l’excusa de les armes de destrucció massiva. La guerra va acabar amb el dictador, però va obrir una era de caos i va atiar el conflicte etern entre les dues grans branques de l’islam, sunnites i xiïtes. És a dir entre els poders d’Aràbia Saudita i d’Iran, amb les seves respectives potències aliades. El tauler geoestratègic regional i del món saltava pels aires.

La implicació en la guerra va tenir per Espanya un dramàtic ‘efecte col·lateral’: els atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004, amb més de 200 morts. Els moviments tel·lúrics de l’11-S canviaven, tres anys després, la política espanyola, en la mesura que el Partir Popular mai va digerir la derrota electoral soferta tres dies després de l’atac.

La bel·ligerància dels sectors més durs del PP, liderats per l’expresident José María Aznar, no s’entenen sense tenir en compte aquest trauma iniciàtic.

Sense l’estela de l’11-S tampoc s’explica el fenomen de la Primavera Àrab, aquells anys (2010-2012) en què milions de persones de Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Iemen... van creure que la llibertat era possible. Aquella primavera, intensa als carrers i a les xarxes socials, va ser seguida d’un llarg hivern de repressió. I d’un buit de poder que van aprofitar els més fanàtics per instaurar l’Estat Islàmic a àmplies àrees d’Iraq i Síria, i per estendre la seva influència a Àfrica.

El combat contra l’Estat Islàmic va degenerar en una guerra que podríem considerar mundial, no pels seus efectes, però si pels actors implicats. Potències regionals com Turquia, Iran i Aràbia Saudita, però també internacionals com els Estats Units o Rússia. Una guerra que a la vegada tenia rèpliques a Europa: amb terribles atemptats (París, Brussel·les, Niça, Berlín, Londres, Manchester, Estocolm, Estrasburg, Barcelona, Cambrils...) i crisi de refugiats (2016) que, a la vegada, alimentaven el discurs xenòfob de l’extrema dreta i de règims com el 
de Viktor Orbán, a Hongria.

Vint anys després, amb el sentiment de derrota a l’Afganistan clavat com una espina, Occident és molt conscient de les seves debilitats. Com a civilització basada en la democràcia i els drets humans afronta el desafiament de règims integristes, simbolitzats ara pels Talibans. També el repte que representa el poder creixent de La Xina i l’hostilitat de Rússia, obsessionada a desestabilitzar a la Unió Europea, sovint amb còmplices delirants.

L’11-S, ara fa vint anys, va canviar-ho tot. Alguns van decidir tancar-se amb les seves bombolles, mirar només en una direcció, oblidar-se del context, defensar idees reaccionàries i aixecar nous murs, com si els poguessin protegir d’una realitat que no encaixava amb els seus esquemes. Però el món, que va sorgir aquell fatídic 11 de setembre a Nova York i Washington, segueix aquí.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También