Más de Opinion

Belfast-Dublín-Bassella. El Patrick's Day i els sants pacificadors

Referent. Les coordenades catalanes d’avui no són les d’Irlanda, però és bo aprendre la lliçó de com les diferències entre uns i altres van desembocar en tragèdia humana i un desgavell polític que es va arrossegar generacions

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BASTISTA

ANTONI BASTISTA

El poble de Castell-nou de Bassella (Alt Urgell), avui capbussat en els fangars de l’embassament de Rialp, va ser molt antigament –enllà del temps on es confonen la història i la llegenda– recer i redós de jueus perseguits per totes les intoleràncies. Tants n’hi devia haver que la saviesa ancestral de l’Església va triar un patró local compartit per les dues religions de la Bíblia: Simeó, que en agafar als seus braços el nen Jesús oferia la fotografia humana de la transició que va dels rabins als capellans. Amb el sant consensuat, a Castellnou hom podia dir-se Simeó sense haver d’entomar el risc de l’estigma, i conten que el recinte catòlic de la parròquia havia acollit cerimònies de la Torà molt abans que la missa integrés en les lectures Antic i Nou Testament o que els rituals interconfessionals ni tan sols s’ensumessin.

La necròpolis de Bassella era antiquíssima, tant que va créixer al costat d’un dolmen, i era un escull sentimental no menor quan van comunicar als veïns el tràgic destí dels seus ancestres, al fons d’un bassal immens i sense possibilitat que els seus descendents els honoressin amb el record i la cerimònia. El president Pujol va ser sensible a aquell problema tan íntim i va traslladar els difunts a un altre indret, a un cementiri nou obert al culte d’allò que ens connecta amb els infinits més pròxims. M’ho va explicar fa poc, amb el punt emotiu de qui es veu a punt de fer noranta anys amb un llegat institucional tan important com malmès per un afer que l’ha dilapidat.

El dolmen de Bassella connecta amb els dòlmens d’Irlanda, però on Bassella fa un triangle B-D-B de sigles és amb Belfast i Dublín per les característiques del seu patró pacificador, tan compartit com Simeó: sant Patrici, que avui celebren catòlics i protestants, anglicans i ortodoxes, independentistes i unionistes, la República d’Irlanda i l’Ulster adscrit a l’Imperi Britànic i, en general, els irlandesos tan estesos pel món com els jueus. El Saint Patrick’s Day és festa a nombroses ciutats americanes, singularment Nova York, Boston i Chicago, mentre l’arrel cèltica l’uneix amb les Torres d’Hèrcules de A Coruña i, a través de la música, la cervesa i els pubs, amb tot el món.

La festa de Sant Patrici va ser fins i tot en els moments de major conflicte un espai de distensió

Sant Patrici (segle V) és una mica l’inventor de l’imaginari simbòlic de la pàtria irlandesa i el seu verd nacional, que ve del shamrock, el trèvol, del llatí trifolium, amb el qual explicava via símil les tres persones de la Santíssima Trinitat en la unitat de la fulla amb tres folíols. La festa de Sant Patrici va ser fins i tot en els moments de major conflicte un espai de distensió, i resulta que en acabat, la pau d’Irlanda, signada al castell de Stormont el 1998, va ser el referent de la pau basca que aquell mateix any crearia un Fòrum d’Irlanda a partir del qual va sorgir el primer gran alto el foc d’ETA... Sota el paraigua d’un bisbe catòlic, monsenyor Juan María Uriarte, que va començar per protegir de la pluja del territori neutral suís als negociadors que representaven a l’organització armada i el govern de José María Aznar, quins hereus polítics blasmen avui que el govern de Pedro Sánchez dialogui amb uns independentistes catalans que en la vida han empunyat una arma.

Irlanda va ser un referent dels bascos, per bé i per mal, però també del sobiranisme català que va estudiar prou la independència del Nord i la guerra civil que va seguir a la guerra colonial. Joan P. Fàbregas, un dels fundadors d’ERC que esdevindria conseller d’Economia de la Generalitat, va publicar l’any del primer Estatut de Catalunya, 1932, un interessant Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme polític i econòmic. En l’entrevista que a tal efecte va mantenir amb el president Eamon De Valera, aquest li va dir: «Digueu, company, al poble català, que malgrat no conèixer jo els antecedents del seu problema nacionalista que em permetin jutjar-lo, els seus anhels de llibertat i d’independència tenen la simpatia més cordial del poble irlandès i del seu president».

Les coordenades catalanes d’avui no són, per totes les fortunes, les de la Irlanda del segle XX, però és bo aprendre la lliçó preventiva de com les diferències entre els autonomistes de Collins i els independentistes de Valera, entre amics i companys, van desembocar en una tragèdia humana i un desgavell polític que es va arrossegar generacions. En aquell temps, potser més exactament «in illo tempore», naixia a Castellnou de Bassella el meu avi Josep Viladrich Orrit, tots dos llinatges jueus. El seu avui patern es deia Simeó.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También