Opinion Periodista

‘Campechanos’ i ‘Preparados’

Monarquia. Inviolabilitats i drets de sang són de mal combinar amb un món on els ciutadans fa temps que es miren directament als ulls els uns als altres sense haver d’acotxar el cap ni fer-se reverències

JOSEP MARTÍ I BLANCH

Whatsapp
JOSEP MARTÍ I BLANCH

JOSEP MARTÍ I BLANCH

Les darreres revelacions sobre Joan Carles I, el campechano, són demolidores. Que el cap d’estat donés instruccions al seu equip de La Zarzuela, segons hem pogut llegir principalment a través de El Confidencial, d’organitzar una xarxa d’enginyeria financera per moure diners opacament i que donés, al marge de la legalitat fiscal, seixanta-cinc milions d’euros a la seva amant posa de manifest que la Casa Reial espanyola s’ha comportat com si encara existís el dret de cuixa sobre tots i cadascun dels seus súbdits, que no ciutadans.

L’abús, ara que se’n poden llegir detalls, ha estat majúscul i és una vergonya que la inviolabilitat que la Constitució atorga a qui fou rei li permeti sortir-se’n sense haver-ne de pagar cap factura més que la vergonya, un cost molt assumible per qui no en té, com és, a la vista dels fets, el seu cas.

Que l’abdicació en favor de Felip VI venia determinada per la brutícia que acumulava el pare sota la corona és un fet inqüestionable. Mort el Rei, Visca el Rei! I aquí pau i demà glòria. Però hauríem de fer maneres per evitar que tot aquest escàndol quedés en no res. L’afrontació als ciutadans és massa gran. No pot ser que com a societat ens mantenim en una mentalitat medieval de donar per fet que hi ha persones que, per qüestions de càrrec, poden pixar-se –l’expressió és aquesta, disculpin– a la nostra cara i nosaltres ho hàgim gairebé de celebrar com si fos una pluja refrescant.

Que la monarquia és una institució aberrant des del punt de vista de la lògica democràtica és inqüestionable. Inviolabilitats i drets de sang són de mal combinar amb un món on els ciutadans fa temps que es miren directament als ulls els uns als altres sense haver d’acotxar el cap ni fer-se reverències. La monarquia només és defensable sota la lògica d’un conservadorisme insà. Perquè el veritable conservadorisme, com a lícita manera d’entendre la realitat i l’acció política, només defuig el canvi pel canvi, sense haver-se interpel·lat abans sobre guanys i pèrdues. Es nega a acceptar acríticament que tota novetat sigui per força positiva, però no es tanca en banda a entendre la necessitat de capgirar o eliminar tradicions, costums i d’altres elements heretats o imposats –com la monarquia– quan la realitat evidencia que ja no compleixen la funció que tenien encomanada i que per tant han de ser sacsejades quan no directament esborrades del mapa. La monarquia és un d’aquests elements que mereix sense discussió ser posada en qüestió. Aclarir que el ser conservador va molt més enllà de l’encaix en partits determinats dels que habitualment són qualificats d’esquerra o dreta. Hi ha conservadors a tot arreu.

Hauríem de fer maneres per evitar que tot aquest escàndol quedés en no res

Els arguments per defensar la monarquia sempre són defensius i s’agrupen en dos categories que demostren el poc convenciment i respecte que la mateixa institució mereix, fins i tot entre els qui la defensen. El primer s’apuntala sobre la lògica antipolítica, i ve a dir que almenys no ens barallem ni discutim per triar el Rei i que seria massa arriscat per l’estabilitat de l’Estat que s’hagués d’escollir aquesta figura democràticament, sobretot tenint en compte les tensions territorials que s’han aguditzat en el darrer decenni. Aquest argument incorpora explícitament una mirada de menyspreu per la ciutadania, en la mesura que considera que segueix havent-hi assumptes sobre els quals no té res a dir.

El segon és de caràcter econòmic i d’arrel més popular. Reposa sobre el fet que, com que hi ha d’haver un cap d’estat sí o sí, i s’ha de pagar també sí o sí, doncs ja estem bé com estem. Aquest segon argument també és un riure’s a la cara dels ciutadans. Perquè, efectivament, la presidència d’una república també comporta costos econòmics, però la diferència –no menor– és que es tria, no és per sempre, ni permet que el seu titular segresti el patrimoni comú de tots en favor dels fills, es diguin Felip, Leonor, o Josep, com servidor, fins a l’eternitat.

Ara que s’ha acabat la coartada dels que es definien com a joancarlistes però no monàrquics, va sent hora de fer-se algunes preguntes sobre si la monarquia és allò que mereixem, perquè som clara majoria els que la qüestionem. I si aquesta pregunta fa massa por, com a mínim, que es tracti als reis com ens tracten a tots quan delinquim. Que si la fan, la paguin, encara que portin davant del nom el títol de Majestat. Com la paguen els governants escollits democràticament a les eleccions, que són, es diguin com es diguin i siguin del partit que siguin, molt més importants que els reis i les reines, es diguin Joan Carles o Felip, campechano o preparado.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.

Temas

Comentarios

Lea También