Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El dramàtic impuls de la ultradreta. El monòleg d’Abascal

Absurd. Estem passant de l’etiqueta marginal de «feixistes» a escoltar el seu discurs sense que ningú (excepte Iglesias) contradigui uns valors que ajudaran poc a impedir violacions físiques i de drets socials i personals

GRISELDA PASTOR

Whatsapp
GRISELDA PASTOR

GRISELDA PASTOR

Poques hores després que el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, prometés que faria tornar Puigdemont, van arribar a Brussel·les les demandes de detenció i entrega contra els exconsellers Antoni Comín i Lluís Puig.

El Tribunal Suprem havia tramitat la de l’expresident just coneguda la sentència del 14 d’octubre. «A ustedes se les escapó Puigdemont y yo me comprometo aquí y ahora a traerlo de vuelta a España y que rinda cuentas ante la Justicia», va afirmar Pedro Sánchez com si la decisió dels tribunals tingués alguna relació amb el resultat electoral del pròxim diumenge.

En un autèntic debat electoral seria inadmissible imaginar-se un compromís així sense que un periodista formulés la pregunta: perdoni, però vol dir que hi ha una relació entre qui guanyi el 10-N i la Justícia?

Em costa imaginar a França un debat televisiu amb Le Pen com el que vam veure abans-d’ahir aquí

Però això de l’altra nit no era un debat. Ja fa molt temps que els periodistes hem deixat que raons superiors a les nostres funcions se’ns imposin com a normes de treball. I quasi sembla normal que obrim i tanquem micròfons, segons un temps cronometrat, com els conserges obren i tanquen portes als eurodiputats.

És clar que quan la ultradreta és la protagonista de la nit, potser val més així. Em costa d’imaginar a França un debat amb Le Pen com el que hem vist aquí.

És cert que França i Bèlgica van renunciar fa temps al «cordó sanitari» que prohibia l’accés dels nous feixistes als mitjans de comunicació generalistes, però la victòria de Macron es va fer contra els dogmes de la dreta intransigent i amb entrevistes televisives diàries a cada candidat.

Ja sé que països com Àustria han vist conviure el Partit Popular en un govern amb la seva ultradreta, exactament igual com a Finlàndia, on la dreta populista ha governat amb la gent del Partit Lliberal i també els del PP. Però aquí, estem passant molt de pressa de l’etiqueta marginal de «feixistes» a escoltar el seu discurs (amb l’única excepció de Pablo Iglesias), sense cap argument per contradir l’absurd 
d’uns valors patriarcals, militars i masclistes que ajudaran molt poc a impedir violacions físiques i civils, de drets socials i de drets personals.

L’Espanya que va donar suport a Pedro Sánchez té dret a saber si és capaç, encara, de liderar una Europa pluralista

Suposo que al PSOE, igual que al PP, veuen en el discurs de Vox l’oportunitat de destruir Ciutadans. I és cert que amb els seus dibuixets sobre un paper impossible de llegir, Albert Rivera sembla un nen al costat de l’home del gran pit.

Però si socialistes i PP volen una «gran coalició» a l’estil d’Alemanya, no cal que es justifiquin darrere del monòleg d’Abascal. No fa tant de temps de la moció que va portar el PSOE al govern després de la condemna judicial per corrupció del Partit Popular. I allò que va passar al Congrés va ser un debat. L’Espanya progressista que va donar suport a Pedro Sánchez té dret avui a saber per què ha canviat i si és capaç, encara, de liderar una Europa pluralista.

No són temps fàcils per a ningú. El Brexit ha instal·lat un llarg compàs d’espera a les institucions de la Unió Europea. La nova presidenta no té encara l’equip perquè l’estratègia Macron contra els candidats elegits pels partits a les últimes eleccions europees ha obert una crisi entre el Parlament Europeu i el Consell que, de moment, manté paralitzada la nova Comissió.

El dia 11 operaran Jean-Claude Juncker i el president sortint deixarà l’holandès Frans Timmermans com a substitut provisional. Timmermans va ser el seu candidat. L’home que va estar a punt de poder defensar una Europa de canvi si els pactes amb Macron s’haguessin respectat. Però Macron va optar per fer un gir inesperat en el darrer moment, demostrant que a més d’un partit gran cal tenir un país fort per comptar en els debats. I això exigeix solucions al problema català que tenen poc a veure amb els monòlegs d’Abascal, una presència inesperada, vist amb ulls europeus que debilita la credibilitat d’un model espanyol qüestionat pel trist protagonisme judicial on molts haurien volgut veure política.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.

Temas

Comentarios

Lea También