Más de Opinión

El patriotisme constitucional de Carlos Lesmes: O una manera de fer que no passa per les urnes

Pàtria per damunt de democràcia. Ben lluny de ser independent, el poder legislatiu continua fent polsos de força al poder polític sense que els dos partits majoritaris trobin la sortida a l’atzucac

Frederic Porta

Whatsapp
Frederic Porta. Foto: DT

Frederic Porta. Foto: DT

Han passat uns dies des de l’obertura de l’any judicial i encara ens dura la fascinació pel seu president, Carlos Lesmes, magistrat que mana alhora en el Tribunal Suprem i en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Talla el bacallà a dojo i de propina, t’ho fa saber. Com recordaran, suma tres anys amb el càrrec caducat i s’exclama anualment en els seus discursos per la manca d’acord entre els dos partits majoritaris, incapaços de pactar la renovació de tal organisme. Si realment volgués reactivar una situació del tot enquistada, en tindria prou amb presentar la dimissió, acompanyat per aquells que duen la data de caducitat superada. Prefereix remugar.

Lesmes apel·là enguany al «patriotisme constitucional», concepte que fa més por que una pedregada. Pàtria per damunt de democràcia, malament rai. La bandera per tapar les imperfeccions del sistema, com ja comença a ser norma arreu. El poder legislatiu, erigit en garant de l’estat, llença un pols al poder polític, de qui reclama independència. Només en teoria, òbviament. Ja són ganes de reclamar llibertat de gestió quan la majoria dels integrants d’aquest conjunt de togues i punyetes venen girbats pel mateix patró. Foren designats pel PP i el respectuós qualificatiu d’ànimes conservadores els hi queda curt.

Els senyors anomenats des de la banda del PSOE tampoc resulten un prodigi de progressisme quan és sabut que els seus mentors formen un pilar d’estat, una costella del règim, molt abans que un partit dels que abans anomenàvem d’esquerres. O sigui, que aquí no toca parlar de la justícia cega, equànime, independent i totes aquelles coses tan boniques que, en teoria i si ens deixem enganyar com ànimes beneites, hauríem de creure. Qui més, qui menys sap que la justícia queda lluny de l’acceptació majoritària en la seva praxi. Tant com del que hauria de ser i no és, si parlem d’un estat democràtic. Més val no insistir-hi perquè no té solució.

En la mateixa tacada que va renyar als polítics, Lesmes va aprofitar per queixar-se dels indults als presos polítics catalans i els analistes van deixar-nos caure que ho feia en connivència amb el Borbó, encara fastiguejat de veure’s obligat a posar signatura a la petició elevada des del govern.

Per si no en tingués prou amb les aventures del pare, el fill s’està forjant un perfil polític propi que posa les celles en alerta d’un tou de gent. Una monarquia heretada de la dictadura que va fent funambulisme per mantenir-se al càrrec, un cop ratificat que alguns territoris no en volen saber res d’ella i aguantada només per desig del bipartidisme, ampliat des de les fileres reaccionàries de Vox i Ciutadans. Una situació que és tot un poema. Als jutges, però, què els hi expliques. Al creure’s d’una casta superior i actuar com a guàrdia pretoriana dels desitjos monàrquics, engeguen a rodar els pilars democràtics sense que els importi gaire el resultat i l’evidència de que queden molt lluny de ser realment independents.

Els jutges despullats

Com ningú gosa dir-los que van despullats i de quin peu coixegen, tal és el seu incontestable poder, fóra bo que algú els hi recordés que menystenen i menyspreen sistemàticament a aquells que defensen la independència de Catalunya, posició tan legítima com qualsevol altra si les teories funcionessin. Això és, simplement, el que haurien de respectar en estricta aplicació de la llei que regula les seves actuacions, però en un estat tan pinxo com aquest la lògica no dicta res, ans el contrari.

Al final resultarà que el poder judicial és una mena de reedició posada al dia d’aquells militars que es dedicaven històricament a donar cops d’estat cada cop que els hi sortia del sabre. Som al segle XXI, recordatori per a institucions tan caduques, anacròniques i reaccionàries que sembla mentida veure-les manar tant amb aquesta supèrbia i sentit propi de la infal·libilitat.

Veure Lesmes campar al seu aire i amenaçar quan s’hauria de disculpar no és un bon signe. Ans el contrari, haurem de continuar tement la justícia. Més que cega és miop i escombra cap als seus interessos. I així, no anem bé.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También