Els 125 anys del PNB. Dels partits polítics a les marques electorals

L’ambigüitat, tendència. Ara es trien noms més connotatius i polisèmics, amb voluntat d’amplitud concordant amb una societat de classes mitjanes hegemòniques, que paeixen malament polaritzacions i etiquetatges

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

Avui, dia de Sant Ignasi de Loiola, es compleixen 125 anys de la fundació del Partit Nacionalista Basc. Una data solemne amb el component religiós que ha acompanyat la seva història. A Euskal Herria hi ha devoció creient i civil per sant Ignasi, un militar que va penjar les armes a Montserrat i que va fundar la Companyia de Jesús, els Jesuïtes, un dels ordes més importants del món. Molts bascos es diuen Ignacio, Natxo, Iñaki, Iñigo o Eneko, i el santuari de Loiola ha donat per molta fe i per un cicle de converses clandestines que van contribuir al final d’ETA... Que també tria el 31 de juliol per signar per primer cop amb les sigles, l’any 1959.

El PNB és el segon partit més antic de l’Estat espanyol, i el més antic d’Euskadi. Des de la restauració democràtica, han presidit els governs de totes les legislatures, tret de la de 2009, tot i que van guanyar les eleccions en vots i escons. Els lehendakaris Garaikoetxea, Ardanza, Ibarretxe i Urkullu han aportat idees i gestió, sense cap trasbals corrupte. Íñigo Urkullu, que celebra el sant avui, és clar, acaba d’inaugurar el seu tercer mandat.

El partit més antic d’Espanya és el PSOE, 141 anys. Després ve el Partit Comunista (PCE), que l’any vinent serà centenari, amb la revifada actual de tenir un ministre al govern. El partit més antic de Catalunya és ERC, 89 anys. Aquestes formacions polítiques tenen sigles clarament definitòries de les seves ideologies, que són denotatives. En el moviment pendular dels cicles humans, ara els partits trien noms més connotatius, polisèmics i ambigus, amb voluntat d’amplitud concordant amb una societat de classes mitjanes hegemòniques, que paeixen malament polaritzacions i etiquetatges. Avui podem parlar amb més propietat de marques electorals que de partits, en sintonia amb la consuetud consumista que les ha incorporades a l’imaginari fins al detall de no anar a comprar unes vambes sinó unes Adidas o unes Munich, i no uns texans sinó uns Levi’s.

La por a l’excés de perfil i als estigmes que els anys han acumulat a les sigles velles va portar, tanmateix, a un dels canvis pitjor rendibilitzats: el PSUC per Iniciativa per Catalunya. El PSUC ho tenia tot a favor per mantenir el label, amb un passat digníssim de lluita contra la dictadura. Iniciativa és un mot massa asèptic, com ho era Convergència, però en aquest cas la denominació va funcionar –el partit amb més anys de poder– fins que la van dilapidar al tres per cent.

Els noms ambigus i extensius han creat però tendència. A França, Emmanuel Macron governa a partir d’un moviment que va batejar amb les seves inicials, En Marxa. Itàlia és tota ella un mosaic de noms alternatius, començant pel Moviment 5 Estrelles. I a l’Estat hi ha Podem, Ciutadans, Vox, En Marea, Bildu... El partit més nou, recentment creat, Junts per Catalunya, és paradigmàtic del que avui es porta.

La formació més antiga d’Espanya és el PSOE, de 141 anys. Després ve el PCE, que l’any vinent serà centenari

Junts per Catalunya, amb l’acrònim JxCAT, invoca la unió, condició indispensable per a la viabilitat de la independència, que és la causa primera de la seva essència. En un moment en el qual el seu espai polític està més fragmentat que mai, com ho està en general tot el moviment sobiranista, triar «junts» semànticament ve a dir que potser el nom fa la cosa i pragmàticament un desideràtum compartit més enllà dels seus afiliats amb carnet. Tenen a favor la càrrega subliminal de la veritable unió tangible que va ser la candidatura Junts pel Sí: màxima concentració de sensibilitats independentistes i d’electors, que van fer l’1 d’Octubre la cimera de la causa.

La majoria d’aquests partits ad hoc tenen més aviat grans idees que grans programes, amb l’avantatge doble d’apel·lar cors i identitats, i de focalitzar les línies polítiques en temes molt clars d’ampli espectre, siguin, en el nostre àmbit, la unitat d’Espanya, la independència de Catalunya, l’estabilitat de la societat del benestar o la màxima cota d’esquerres possible. Allò de llegir programes en paper bíblia per decidir el vot ha quedat a la famosa paperera de la història, que aviat no existirà ni ella mateixa per manca de paper.

El ‘mix’ entre tradició i modernitat també és possible. Justin Trudeau milita en un partit dels que conserven el nom tradicional, el Partit Liberal del Canadà, fundat el 1867... El més antic de tots els que hem anat esmentant, però ell té 48 anys, un programa socialment progressista, federalista i respectuós amb l’independentisme del Quebec. Per això fa els seus discursos importants en anglès i francès, idiomes que parla perfectament.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También