Más de Opinion

Els grans viatges comencen amb un sol pas. Converses de pau a l’Afganistan

Més importants del que semblen. Les negociacions iniciades el cap de setmana a Qatar no donaran fruits ràpids, potser ni donen grans fruits, però, en la direcció adequada, poden posar final a quaranta anys de guerra

Pau Miranda

Whatsapp
Els grans viatges comencen amb un sol pas. Converses de pau a l’Afganistan

Els grans viatges comencen amb un sol pas. Converses de pau a l’Afganistan

Entre tant de soroll sobre la Covid i la tornada a l’escola sembla que no existeix gaire cosa més. I encara menys si són llunyanes i desconnectades de les preocupacions diàries dels lectors, però algunes coses a què dediquem poca atenció poden provocar ones que arriben ben lluny. Segur que als diaris de finals dels setanta s’hi llegien poques coses sobre un país perdut on es covava una guerra que avui encara no ha acabat. Aquella guerra va primer canviar el que passava als països del costat, després al país que els va envair l’any 79, una decisió que va ser clau per la caiguda d’un imperi i pel fi de la Guerra Freda. No és poca cosa. 

Dècades després, aquell mateix país perdut i encara sense pau, va ser l’escenari triat pels Estats Units per iniciar la que de moment és la guerra més llarga que han lluitat els americans, i que, igual que Vietnam, ni han guanyat ni guanyaran. I aquell país perdut? Segueix en guerra amb si mateix, amb tots, entre tots. 

Però resulta que el cap de setmana s’han iniciat les converses de pau més serioses en gairebé els quaranta anys de conflicte, unes negociacions a tres bandes (sí, perquè n’hi ha tres, a l’Afganistan mai res no és simple) tot i que dues de les parts ja s’han posat d’acord. Ah, i una de les parts deia que no parlaria amb la tercera, però allà són en una enorme sala i a molta distància, no només per la Covid, sinó perquè el govern afganès i els talibans encara estan molt i molt lluny.

Els talibans surten amb uns quants avantatges, sobretot el del temps (un factor que a Àsia s’entén i es maneja molt millor que a Occident) perquè els occidentals estan molt cansats d’una guerra que ja no recorden ni perquè era i els governs afganesos depenen de la paciència i els diners d’Occident. I ara a més els del turbant negre juguen amb l’avantatge que el president americà de torn, l’oncle Donald, té pressa per omplir la seva buida bossa d’èxits aviam si un segon miracle d’un sant moscovita li permet repetir allò de fa quatre anys. 

Així, ja els han tret als americans la retirada de tropes i l’alliberament de 5.000 presoners a canvi de... doncs bàsicament de seure a negociar i poc més. 

Alguns analistes ja avancen que és poc probable que aquestes negociacions donin grans fruits. De fet, és curiós com les delegacions del govern i els talibans estan compostes de membres de faccions diferents de forma que uns es vigilin als altres. Uns quants moderats, altres més durs, uns d’un partit, uns altres de l’altre... Serà difícil i sobretot molt llarg. 

I els drets de les dones... No, no estan en joc perquè realment han avançat més aviat poc. L’aparell polític i mediàtic occidental ha volgut vendre que en aquests vint anys de pax americana els drets de les dones han avançat molt al país, en part per justificar què hi siguem allà. 

Només tres dones
De la vintena de membres de la delegació governamental, la que paga Occident i que en teoria defensa els drets bàsics, només hi ha tres dones d’una vintena de delegats, i malauradament no tenen un paper rellevant. Sembla més aviat que hi han de ser per complaure els finançadors. 

Potser és que al final el problema és que esperem de l’Afganistan avenços que no han arribat del tot a gairebé cap país de la zona, fins i tot a algun que és considerat com una gran democràcia.

Però hi ha converses de pau. S’ha trencat una línia vermella. El govern i els Estats Units negociant amb els que durant dècades han denominat terroristes. Al final, el que més uneix els afganesos que he conegut és el desig sincer de pau, d’una pau que la majoria no han conegut més que per històries dels avis. 

Després de provar de mirar de salvar els afganesos al preu de centenars de milers de morts i generacions condemnades a la por potser va sent hora que es provi una via diferent. Potser aquest és el primer pas d’un viatge ben llarg.
 

Temas

Comentarios

Lea También