Enyorant Can Deu, el petit refugi de les Corts a tocar del gegant de l’Illa Diagonal

Deu i Mata. Aquest carrer que porta el nom d’un empresari de 
licors d’origen d’una popular dita està entremig de la Diagonal 
per dalt i la Travessera de les Corts per baix

Ramon Puig

Whatsapp
Enyorant Can Deu, el petit refugi de les Corts a tocar del gegant de l’Illa Diagonal

Enyorant Can Deu, el petit refugi de les Corts a tocar del gegant de l’Illa Diagonal

Tot reprendre el treball presencial a Barcelona, una de les rutines que he perdut en els últims mesos és fer un cafè després de dinar als jardins de Can Deu, un centre cívic en ple cor de les Corts (on sovint es pot llegir el Diari de Tarragona). És un edifici modernista que havia estat la residència de la família Deu i Mata, a la plaça de la Concòrdia, un dels meus indrets preferits de la capital catalana. A molt pocs metres de la Diagonal, en ple districte financer, t’impregnes de la tranquil·litat d’un barri barceloní amb molt passat i que és l’origen de l’expressió «S’ha liat la de cal déu!» I és que aquí hi havia a principis del segle XX una fàbrica de licors i quan es trencaven les garrafes de vidre la sorollada de la trencadissa arribava a tot el veïnat i només era qüestió de temps que la dita fes fortuna arreu. Fent honor a l’expressió, el Jordi Évole va escollir la cafeteria de Can Deu per un dels seus programes més recordats, en què Felipe González debatia amb Artur Mas sobre la consulta independentista de 2014.

Això és el que té treballar al carrer Deu i Mata, rodejat per dalt per la Diagonal i per baix per la Travessera de les Corts. El nom fa honor a l’industrial conegut pels seus negocis de licors i que ocupava el barri, tot i que sovint es confon a l’hora d’escriure-ho amb accent. En el moment d’estirar les cames al migdia prefereixo creuar Numància direcció l’Hospitalet. No m’estranya que la plaça de la Concòrdia sigui un dels indrets on sigui més car viure-hi. La primera vergada que vaig anar-hi, en una trobada entre companys de feina, no em sabia avenir com aquella petita plaça plena de terrasses rodejant l’església de Santa Maria del Remei podia mantenir l’essència de la Barcelona de fa un segle, on no hi ha cotxes i el temps passa a poc a poc. Sense voler-ho, gairebé 10 anys després s’ha convertit en un petit refugi abans de tornar a la feina a la tarda. El meu recorregut és més alternatiu que el majoritari, que opta per fer cap a l’Illa Diagonal, sigui per comprar-hi o menjar-hi a la planta baixa.

Qui també passeja ben a prop és l’excap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. I és que a Travessera de les Corts hi ha la comissaria on hi ha els alts comandaments de la policia catalana. És un personatge que genera expectació per allà on passa, tot i que ell es manté fidel a la seva discreció i busca l’anonimat en el seu dia a dia. Més sorpresa em va causar la primera vegada que vaig veure agafat de la mà de la seva dona, l’expresident del Barça, Sandro Rosell, poc després de passar dos anys a la presó. Ell té el seu domicili i oficines a Deu i Mata, on van entrar la Guardia Civil i la Policia Nacional per detenir-lo.

La cafeteria del Centre Cívic de Can Deu tanca ara al migdia, així que he canviat el costum i també he sucumbit provisionalment al corrent majoritari. L’Illa Diagonal, menys freqüentada a causa de la Covid, manté el seu dinamisme comercial, tot i que és fàcil deduir que la part de les oficines està menys ocupada per l’opció de teletreball, com han fet els laboratoris Esteve, que hi té la seva seu corporativa. També més aturat està l’NH Constanza, al mateix complex, que viu principalment d’acollir congressos nacionals i internacionals d’empreses. Aquest conjunt ideat per l’arquitecte Rafael Moneo els anys previs als Jocs Olímpics, representa un gratacel tombat, a imatge del Rockefeller Center de Nova York.

Passats gairebé 30 anys l’Illa Diagonal manté intacta la seva estètica moderna i dinàmica. En canvi, poc rastre queda d’un dels seus promotors, la companyia d’assegurances suïssa Winterthur juntament amb la constructora Sanahuja. L’empresa va ser adquirida el 2008 per la francesa AXA, que va mantenir l’aposta de Madrid com a quarter general, en detriment de Barcelona. L’únic rastre que hi he trobat és una petita placa de l’escultura pública «Circ en Fer» (circ de ferro), que recorda que l’obra instal·lada el 2006 és una donació de l’empresa a la ciutat, realitzada per l’artista suís Rolf Knie, fill d’un antic director del circ nacional suís.

Ramon Puig: Economista i periodista. Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.

Temas

Comentarios

Lea También