Más de Opinión

La ramaderia de la histèria

La mascareta a l’aire lliure és una marca per recordar-nos que estem enmig d’una pandèmia i també una manera de fer-nos memòria que hi ha uns governs que prenen decisions per intentar erradicar-la

Josep Martí i Blanch

Whatsapp
Josep Martí i Blanch. Foto: DT

Josep Martí i Blanch. Foto: DT

El BOE publicava ahir la llei que fa obligatori l’ús de la mascareta a tots els espais públics independentment de la distància que hi hagi entre les persones. A la pràctica això vol dir que, un cop travessem la porta de casa ens hem de posar el passamuntanyes quirúrgic. És igual que passegem per un camí de ronda o que badem pel mig del bosc. Ahir doncs, es va posar en marxa el compte enrere perquè qualsevol dia ens haguem d’emmascarar també per estar-nos al nostre domicili. Tot arribarà. Els governs no tenen límits i han descobert que governen ovelles. Per cert, ara que ve la calor demani hora perquè l’esquilin. Es bala millor sense llana a l’estiu. Beeeeeeeeee.

Correrem tots a posar-nos-la, clar. Sense preguntes. Vivim en un país on no cal justificar ni raonar cap mesura. Ningú tampoc demanarà cap explicació. El nivell d’exigència democràtica que tenim envers les institucions i el respecte que ens dispensem a nosaltres mateixos és més aviat minso. A les 10 a casa fins a la fi dels temps? Beeeeee. Mascareta per caminar pel GR92? Beeeeee.

Aquest article el llegiran lectors perspicaços que arribats aquí ja s’hauran adonat que soc un egoista, un insolidari i un incívic. Probablement tinguin raó, no direm que no. Però si mereixo aquests agradosos qualificatius no serà pel que porto escrit fins ara. Encara espero assegut que algú posi damunt la taula un estudi rigorós que demostri la necessitat de portar mascareta a l’aire lliure independentment de quin sigui l’indret i la distància de seguretat.

Prometo canviar d’opinió i clavar-me la mascareta amb tatxes a les galtes com si fos un penitent de Setmana Santa si algú té la bondat d’ensenyar-me una investigació amb conclusions inqüestionables que en demostri la necessitat. Fins llavors, perdonin, la mascareta se la posin per barret. Beeeeee. Beeeeee.

El text del BOE és impropi d’un país fet de ciutadans. En canvi, resulta totalment previsible en un país de xais que s’aplana acríticament davant qualsevol regulació, per estúpida, maldestra i injustificada que sigui. I no, no pertanyo a cap secta negacionista. De fet, tenint en compte l’opinió de la comunitat científica sobre l’ús de la mascareta en espais a l’aire lliure, ben bé podríem afirmar que els negacionistes són els polítics que han redactat aquesta llei. Negacionistes del sentit comú, negacionistes del respecte al ciutadà i negacionistes de la intel·ligència. Tres vegades negats, tornem-hi amb la Setmana Santa!.

La mascareta a l’aire lliure és una marca per recordar-nos que estem enmig d’una pandèmia. És també una manera de fer-nos memòria que hi ha uns governs que actuen i que prenen decisions per intentar erradicar-la. És útil per martellejar-nos sobre la necessitat de no relaxar-nos. Hi podem afegir moltes altres coses. Però la que no podrem afegir segur és que sigui una manera efectiva de no contagiar i no contagiar-nos que és, en teoria, el motiu pel qual estem obligats a vestir-la.

Mirin, si es tracta de fer-nos memòria o de no relaxar-nos proposo que ens tatuïn a la galta del cul el virus en colors ben vistosos. Millor al front, que el cul acostumem a portar-lo tapat i per això no en veiem gaires. Així que no seria gaire útil per fer-nos memòria. Si això del tatuatge els sembla excessiu ho podem canviar per l’obligatorietat de sortir a passejar amb una pastanaga al cap o que cada quart d’hora sigui obligatori recitar una estrofa d’una cançó de Love of Lesbian. Serien coses totes elles molestes i de cara a la pandèmia tindrien el mateix efecte: cap.

No és cap broma tot això. Partim del pressupost que a casa nostra qualsevol coerció sobre la persona ha de justificar-se amb beneficis col·lectius demostrables i proporcionats a les restriccions que s’imposen i que no estem sotmesos a l’arbitrarietat. Amb la pandèmia no és així. Ara fa un any que van segrestar-nos a casa, sense deixar-nos sortir ni tan sols a estirar les cames. Només els italians van passar per una cosa semblant. Vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li al llavors ministre de salut, Salvador Illa, si ara es faria de la mateixa manera. La resposta ja se la poden imaginar: no. Com a mínim ens deixarien sortir de casa a prendre l’aire. Val a dir que fa un any el desconeixement sobre el que teníem entre les mans amb la COVID-19 ens obliga a ser generosos amb el judici sobre aquella mesura absolutament desproporcionada. Però ara, més de dotze mesos després, ja sabem prou coses. I una de les certeses és que la mascareta a l’aire lliure, en espais on pot guardar-se la distància de seguretat, és un placebo en el millor dels casos o un segell de que pertanyem a la ramaderia de la histèria. Beeeeee.

Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.

Temas

Comentarios

Lea También