Más de Opinión

L'hora del rèquiem per a Ciutadans

Política. Ara ja es pot dir que Cs era un invent de l’Ibex-35, de la banca i dels diversos poders que havia de servir de crossa al bipartidisme imperant. L’encàrrec ideat consistia a quedar enmig com el dijous

Frederic Porta

Whatsapp
L'hora del rèquiem per a Ciutadans

L'hora del rèquiem per a Ciutadans

Arribada l’hora del seu rèquiem, o gairebé, a Ciutadans només se li reconeix la capacitat per portar la brega sistemàtica al Parlament, un estil barroer i tavernari, amb l’ús de la llengua pròpia del seu nacionalisme bel·ligerant inclosa, que és de les poques coses que sobreviurà al seu fenomen, fugaç com un cometa. Quan no calcules bé quin és l’encàrrec rebut, passen aquestes coses. Ara ja es pot dir que Ciutadans era un invent de l’Ibex-35, de la banca i dels diversos poders que havia de servir de crossa al bipartidisme imperant.

L’encàrrec ideat consistia a quedar enmig com el dijous i donar suport al transatlàntic que ho necessités després de cada contesa electoral per tal de falcar el sistema del 78, amb l’estratègia de donar suport als dos partits d’estat per aconseguir que res no canviés, fos qui fos el guanyador sense majoria absoluta. En canvi, l’alegre tropa del narcís Albert Rivera, sostingut per una colla de dubtosos intel·lectuals ficats en política, va decidir que tirarien pel dret. El cos els demanava canya al nacionalisme català, res de partit lliberal, ni de centre, ni orgues. Per instint i ganes, volien combatre el creixent percentatge d’independentistes amb nul desig de diàleg, ni de fer política, que és el que es tractava. I així van optar pel terreny més primari, el de la confrontació oberta, el d’atiar l’odi, el de subvertir paraules i conceptes per anar a pit descobert contra el moviment popular d’un territori descontent.

S’hi van dedicar en cos i ànima, tenim encara memòria recent del seu comportament. Fins a l’extrem, el cim, de guanyar unes eleccions aprofitant el moment de fragilitat dels dos colossos. El PSC encara es purgava del catalanisme intern, camí de ser una simple sucursal a les ordres de Ferraz, i el PP continuava menystenint la capacitat d’entendre’s amb una Catalunya que ha acabat sense entendre’s amb ells. O encara pitjor, ignorant-los de mala manera.

Sense calcular forces com convenia, mesura bàsica que dicta un mínim bri de seny, Rivera va arribar a creure’s capaç d’erigir-se en líder de la dreta i apartar els populars d’una volada. Resulta que el van apartar a ell d’una lleu bufada i allà començà el compte enrere. El passat 14-F vam viure l’extremunció, o quasi, d’un grup que no té lloc, ni espai, ni res nou a dir per fer-se sòlid. Sense estructura ni arrelament al territori, al cap de poc temps la patacada ha estat espectacular.

Total, si el PSOE mana i el PSC obeeix fins a l’extrem de picar l’ull al seu públic dirigint-se a ells en castellà, aquesta sí que sembla una opció sòlida, gens volàtil, mentre que Ciutadans ha actuat a la praxi com un comando radical eternament a la contra, sempre disposats a demonitzar l’adversari polític quan convenia emprar el cap i l’estratègia. Han perdut trenta diputats i no cal ser politòleg -professió amb overbooking- per adonar-se que els entenimentats i pràctics han emigrat cap al vot útil socialista i els més viscerals s’han passat a Vox.

Serà que, si vols guerra demagògica, populista i tirar de fake news, surt més a compte buscar els autèntics especialistes en la matèria. Aquells que es deien lliberals han acabat prop del neofeixisme, aquells que acusaven el proïsme de nacionalisme xenòfob i supremacista s’han revelat més espanyols de tòpic que la cabra de la Legió, si accepten la broma. A sobre, fidels al seu estereotip, que prou els coneixem, perden bous i esquelles i surten a la palestra per llançar-li les culpes al primer que passi, sense cap sentit d’autocrítica. Curt, el recorregut de Ciutadans. Breu, la seva història. Posats a fer, més val el producte original que les còpies, per molt de disseny que semblin. Se’ls ha vist el llautó, no van seguir el dictat dels amos i fins aquí han arribat. Ja no tenen res més a oferir.

En tot cas, Ignacio Garriga imitarà Carrizosa i ningú no el trobarà a faltar. Però deixen un llegat que seguirà: el castellà retruny al Parlament com a llengua útil per donar titulars a les televisions estatals, han fomentat l’anticatalanisme en casa pròpia i, de pas, obren la porta a Vox.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También