Más de Opinión

Quaranta anys després. Maleïdes seqüeles del 23F

Llibertat d’expressió. Només cal anar a l’hemeroteca per comprovar que entre 1976 i 1981 es podien dir moltíssimes més coses de les que ara es poden dir... O cantar

Antoni Batista

Whatsapp
Quaranta anys després. Maleïdes seqüeles del 23F

Quaranta anys després. Maleïdes seqüeles del 23F

Els crítics amb el «Règim del 78» han aconseguit d’entrada que la marca qualli. Té lògica perquè daten el sistema polític actual a la Constitució. Però és esbiaixat quan el fan tributari de tots els mals endèmics de la democràcia espanyola tan a precari a dia d’avui. Els problemes van començar arran l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, avui fa quaranta anys.

La Constitució era, mirant enrere, una superació legislada del franquisme, i això no era poc sinó que era molt, i amb una amnistia de doble recorregut que volia tancar la guerra civil amb la reconciliació. No sé què hauria passat si els que en aquell moment la impulsaven des de les màximes responsabilitats, haurien tingut la facultat profètica de veure com seriem ara. Clarividència a banda, va faltar coratge almenys per apartar dels aparells de l’Estat els polítics i funcionaris més compromesos amb la dictadura i inhabilitar-los.

Ja abans de les primeres eleccions de 1977, però, les cotes de llibertat van anar pujant, entre d’altres coses perquè bona part dels franquistes tenien una por que no havien conegut, i per evitar-se mals majors s’apuntaven a canvis, a vegades amb la sobreactuació dels conversos. Del punt de vista de la llibertat d’expressió, només cal anar a l’hemeroteca per comprovar que entre 1976 i 1981 es podien dir moltíssimes més coses de les que ara es poden dir... O cantar: Serrat i Llach tornaven de l’exili i la censura passava pàgina. Justament perquè la democràcia empenyia amb tanta força, els feixistes i els aparells de l’Estat van propiciar el 23F. Per als què ho han oblidat, també és història que la primera reacció contra el Règim del 78 va ser un cop d’Estat feixista, i que el deep state que el va materialitzar abans ja havia escrit les pàgines més negres de la Transició, que avui els seus detractors més presentistes utilitzen per esmenar-la a la totalitat.

El grau de llibertat incomodava tant l’extrema dreta que van perpetrar un cop d’Estat per restringir-lo.

A partir del 23-F de 1981, comença la cursa d’encongir una democràcia «bastant consolidada», en paraules de Jordi Sánchez als cursos sobre la Transició que va endegar el Departament d’Història Contemporània de la UB. Entre els punts culminants del retrocés, maleïdes seqüeles, podem esmentar la LOAPA (1982), la Llei de Partits (2002), la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut (2010), la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com «llei mordassa» (2015), l’aplicació de l’article 155 a Catalunya (2018), els judicis i penes de presó pel Procés (2019) i la cascada de restriccions de la llibertat d’expressió que sentencien els tribunals i que permeten inhabilitar tot un president de la Generalitat per penjar una pancarta, decidir el llenguatge dels mitjans de comunicació públics, empresonar un raper i tenir-ne un altre a l’Europa que no veu clar res de tot això.

No entro a detallar el reguitzell de lleis de rang menor, reglaments i decrets que efectivament fan que avui la democràcia estigui en el seu perfil més baix. Potser més que blasmar el Règim del 78, «indiscutiblement democràtic» segons Heribert Barrera als cursos esmentats, seria més exacte precisar que el veritable problema va ser, és, el Règim del 81. I deixar en pau els lluitadors valents i generosos que van saber superar el totalitarisme sense perpetuar el país fracturat dels «vencedors i vençuts» que, com va assenyalar Josep Benet, el franquisme va mantenir tant de principi a final que a Jordi Carbonell encara el van torturar el 1973 per parlar en català invocant el dret de conquesta.


Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu darrer títol. 

Temas

Comentarios

Lea También