Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Que tinguem sort. No n’hi haurà prou amb una responsabilitat col·lectiva

No ha acabat. Avui podem sortir a passejar, creiem veure la llum al final del túnel i el confinament, però per sortir-ne de veritat no cal només compromís de la gent, calen mesures que de moment no sembla que hi siguin

Pau Miranda

Whatsapp
Pau Miranda

Pau Miranda

Després de dos mesos tancats, uns més que altres, sembla que ja anem sortint. Veus la majoria d’informatius i diaris i tens la sensació de final d’any, de quan fan tots aquells resums de l’any que se’n va. En tot cas, les notícies parlen de l’impacte econòmic i del que caldrà remar per remuntar, i les informacions sobre el virus i els centres sanitaris van caient més i més enrere. Ja n’estem sortint, només cal que torni el futbol i arribi l’estiu, que a sobre la calor mata el virus. Segur? 

Estem amb gairebé 300 morts diaris pel maleït virus, raó suficient per estar força preocupats i tenir alguns dubtes sobre com de forts estem per afrontar una sortida en massa (amb franges o sense) que gairebé inevitablement portarà un repunt dels contagis. Ah, és clar, hi les mascaretes i el distanciament social (horrible això, perquè no en diem distanciament físic? Que de social justament ja anem sobrats), però no n’hi haurà prou amb una responsabilitat col·lectiva que encara s’ha de posar a prova. Algunes veus ho diuen amb claredat.

Estem amb gairebé 300 morts diaris, raó suficient per tenir dubtes sobre com de forts estem per afrontar una sortida en massa

Igual que durant dos mesos hem sentit a parlar d’hospitals i UCIs, les properes setmanes sentirem a parlar molt d’atenció primària. I tant de bo sentim a parlar també de rastreig de contactes o contact tracing. Un molt bon article del Manuel Ángel Méndez a El Confidencial d’ahir ho explica amb força claredat: sense mitjans extraordinaris que ara no es veuen per enlloc, el sistema no podrà fer front al que ve. La idea és senzilla: si no hi ha capacitat de testar ja tothom amb un sistema que sigui realment fiable (els famosos tests PCR), trobar els que portin (o portem) el virus i aïllar-los (o aïllar-nos), és gairebé inevitable que els contagis pugin a menys que complim amb precisió sueca totes les mesures d’higiene tot el temps. Per si algú ho dubtava, no som suecs. Mentre una o una altra cosa arriben, la millor eina és seguir immediatament els contactes propers de qualsevol cas que es descobreix, el famós rastreig de contactes. 

Això es fa en qualsevol epidèmia, de fet en qualsevol brot infecciós. I és que aquí els equips disponibles estan pensats per una salmonel·losi o per un brot de galteres, no per un virus que poden tenir mig milió de persones. Se n’ha parlat molt que si bluetooth, que si la protecció de la intimitat, que si les apps que calien... però o es busca ara mateix gent, molta gent, o anirem de tort. Només a Nova York parlen de posar 35.000 persones a fer-ho. I aquí? Doncs a Barcelona hi ha ara una vintena de persones que podrien fer las tasca, entre epidemiòlegs i infermers. Recordeu, atenció primària i contact tracing. Tant de bo en sentim a parlar molt. I, si no, que tinguem sort.

Si no hi ha capacitat de testar ja tothom és gairebé inevitable que els contagis pugin

Això és el que ve, però i ara? Hi ha coses que encara estan molt clares del que passa avui, no del que passava fa un mes o una setmana, avui. Quanta gent està morint? Quanta n’ha mort en total? Tenim tots clar que el recompte oficial que fa el parte de la Moncloa es descompta molts milers de persones que no han mort als hospitals? Que hi ha més de 16.000 avis de residències que han mort en molts casos sols?  I per què ni tan sols se’ls compta oficialment? Per què no s’ha fet prou res ni s’està fent prou avui per i evitar una sola mort més que sigui evitable?

Com tractem els nostres grans

El Covid-19 han destapat moltes coses, ens agrada molt recordar les bones, la solidaritat i els balcons, però les residències són una de les més lletges. Alguns en parlen com si «igual s’haguessin de morir», trenca el cor pensar en la por, en la soledat que molts dels nostres avis hauran passat, estan passant avui. 

Tant de bo tota aquesta mort ens faci reflexionar sobre com tractem els nostres grans, sobretot si no necessitem que ens cuidin els nens o facin de suport amb les seves pensions a moltes famílies quan van mal dades. Se suposa que els mediterranis ens n’estem de la família i respectem els nostres grans. O serà que ens estem tornant suecs.

Pau Miranda és un periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También