Más de Opinion

Toc de queda a Bogotà. Una mesura exagerada i destinada a instaurar el pànic

Els ‘venecos’. El govern proposa un diàleg nacional, ja incapaç de culpar Veneçuela de fomentar les protestes socials. Les manipulacions van trobar el cap de turc propici, que sempre hi ha quan la gent té por i no sap perquèLa mirada

Lali Cambra

Whatsapp
Toc de queda a Bogotà. Una mesura exagerada i destinada a instaurar el pànic

Toc de queda a Bogotà. Una mesura exagerada i destinada a instaurar el pànic

El dia de la vaga general a Colòmbia, el passat 21 de novembre, em va agafar al país. Això sí, a la frontera amb Veneçuela, ben lluny de tota «acció», centrada a les principals ciutats, Bogotà, Cali, Medellín. Colòmbia estava expectant.

Les adhesions a la jornada, convocada en un principi pels sindicats, secundada després per estudiants i finalment pel que es preveia una bona part de la ciutadania, feia pensar que les manifestacions serien històriques, en un país poc acostumat a la protesta pública (la darrera gran vaga general del país havia estat al 1977).

El dubte era si la gent continuaria al carrer després d’aquesta jornada. Les imatges que arribaven de Xile, de Bolívia, d’Equador, també feien témer una repressió policial dura. I: la vaga, en contra de la reforma de les pensions, la reforma laboral i educativa i a favor de l’acord de pau signat amb las Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), va ser un èxit; la jornada va ser històrica; les protestes van continuar i la repressió policial va ser molt dura (justificada per actes vandàlics ocasionats suposadament per «agitadors»).

A Bogotà vaig arribar un dia després (com que ja no treballo amb la notícia pura i dura, no se’m pot acusar de no ser en el moment just al lloc oportú, puntualitzo) per constatar que sí, la gent tenia ganes de continuar al carrer, en protesta per un govern reaccionari, d’un president a qui s’acusa de ser titella de l’expresident Uribe, per una proposta de reforma laboral que rebaixaria el salari mínim dels joves al 75% de l’actual, per l’atur, per la falta de reacció davant els assassinats de líders indígenes, activistes mediambientals o exguerrillers, per la manca d’acció vers l’acord de pau.

A Bogotà, aquell divendres de novembre, la casserolada popular també va ser històrica, després d’una jornada de noves manifestacions i corredisses amb gasos lacrimògens inclosos. Actes vandàlics i saquejos de comerços van ser la raó per a què l’alcalde sortint de Bogotà (la capital va votar per a Claudia López, del Partido Verde, que prendrà possessió al gener), decretés el toc de queda per a la nit de divendres a dissabte des de les nou de la nit fins a les sis del matí. Una mesura exagerada i destinada a instaurar la por entre la ciutadania. Com així va ser.

Van començar a sorgir missatges a les xarxes que acusaven a vàndals de voler entrar a cases i edificis a diferents barris, a diferents ciutats. Veïns van sortir al carrer a defensar les seves llars. Alarmes i sirenes es van fer sentir, detonades per gent atemorida. L’operació per igualar les protestes als carrers amb lladres i criminals estava en marxa. El pànic va córrer fins a esgotar-se alimentat únicament per rumors infundats. Els rumors, les manipulacions, van trobar el cap de turc propici, que sempre hi ha un quan la gent té por i no sap ben bé perquè: els veneçolans, els «venecos» com els diuen pejorativament, eren els que suposadament estaven darrera d’aquests intents d’envair i robar cases. Són més d’un milió i mig els veneçolans que han fugit del seu país mancats de tot i que busquen feina i vida a Colòmbia. La xenofòbia es va conjugar amb la por i les xarxes socials es van transformar en instrument perfecte per a la seva propagació. La cara més lletja de Colòmbia.

Vaig aconseguir arribar a l’aeroport de Bogotà en ple toc de queda (com veieu, sentit de l’oportunitat afinat: el país viu dies històrics i jo marxo cap a una altra banda, ole tu). No vaig veure res: ni militars, ni els antidisturbis robocop de l’Esmad (els de la Brimo fan riure al seu costat), ni policia a dojo. Bogotà em va acomiadar deserta i tranquil·la.

Les protestes s’han anat succeint, casserolada rere casserolada. L’oposició ha aconseguit desmarcar-se dels fets violents i la gent continua sortint al carrer. Són quatre els morts que s’han produït durant les protestes. Dilan Cruz, de 18 anys, va morir a mans de l’Esmad (un projectil el va impactar al cap), el 26 de novembre. Era estudiant. El govern, ja incapaç de culpar de tot a la mà negra bolivariana (segons sembla, Veneçuela és la culpable d’estar darrera de tota protesta social contra l’estatus quo que beneficia als de sempre a Sudamèrica), diu que vol obrir un diàleg nacional. Les protestes, continuen. Diumenge, amb un concert amb més de 60 artistes. La millor cara de Colòmbia.

Lali Cambra és periodista. Treballa amb l'ONG Metges sense Fronteres, on cobreix diversos països d'Àfrica i Sudamèrica. Abans va ser corresponsal per diversos mitjans estatals de Sudàfrica. Va començar de periodista a Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También