Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Votar, pura qüestió de fe. És una litúrgia gairebé vana per seguir-nos dient que vivim en democràcia

Quatre anys més poder i poca cosa més. Catalunya ha estat el monotema, res de parlar de combatre la sistemàtica corrupció, reduir el paorós dèficit o forjar projectes de futur

Frederic Porta

Whatsapp
Votar, pura qüestió de fe. És una litúrgia gairebé vana per seguir-nos dient que vivim en democràcia

Votar, pura qüestió de fe. És una litúrgia gairebé vana per seguir-nos dient que vivim en democràcia

Som a un dia de la jornada de reflexió i quaranta anys d’eufemisme plenament consolidat. Pel que sembla i dicta tan discutible tradició, necessites dedicar l’últim dia a rumiar què votaràs, com si no ho haguessis decidit, com si la valoració d’allò que ha passat en els darrers mesos i anys no t’hagués decantat força abans, amb fermesa argumentada.

Per si faltava canvi pel duro, prohibeixen tota mena de crides i reclams en aquesta jornada prèvia, no fos cas que a darrera hora un gest, una picada d’ull et fes canviar de parer. La sorpresa rau en llegir, segons diuen, que encara hi ha un parell de milions d’indecisos. En percentatge, un fotimer de gent que espera fins a l’últim instant per decidir quina papereta ficar a l’urna.

Els politòlegs ens adverteixen que, cada cop més, un bon tou de la ciutadania es deixa portar per les emocions, res de raonar quin programa electoral s’escau més als seus punts de vista, al seu desig projectat sobre com hauria de ser el territori. La tendència ens deixa astorats. Deu ser que ningú es llegeix les propostes de cada partit quan ni els candidats les exposen en mítings i debats.

Demà tornem a les urnes, i no ens queixarem pas per fer-ho, amb alguna seguretat i ben poques incògnites. A l’hora del recompte, si ho analitzem des del Principat, tot continuarà exactament igual que ara. Suposem, sense seguretat, que el PSOE serà capaç de teixir alguna aliança i acabar amb aquesta eternitzada provisionalitat.

Els setciències de torn parlaran d’una aliança de govern amb la seva esquerra i els poders a l’ombra faran pressió per esguerrar la possibilitat. A ells, això de «l’esquerra» encara els produeix certa urticària, malgrat que sigui ja un altre eufemisme, plenament descafeïnat. Vaja, queda clar que els catalans no som els únics il·lusos.

Com descartem d’entrada les majories absolutes i han fet mans i mànigues per retornar a la rutina del bipartidisme, sospesaran una ‘entente’ PSOE-PP per allò de salvar la unitat de la pàtria. La situació de l’estat convida a una ampla coalició que destaroti la ferotge amenaça del moment, la gran manta que tot ho tapa. Diàleg? Ni parlar-ne, naturalment, i menys quan mai reconeixeran els dos milions llargs d’independentistes com a subjecte polític amb què cal negociar. Hem ratificat la tendència, cap altra que la deshumanització de l’adversari, la repressió com a única sortida a l’atzucac. Escarment, amenaces i por, res més. Si algú mantenia un bri d’esperança, amb parar orelles al debat de dilluns passat ja podia abandonar.

No mostren altra recepta que el bastó autoritari. De cap de les populistes maneres conegudes empraran un mínim d’empatia, certa voluntat d’entendre què passa amb ànim de solucionar-ho i què reclama aquesta gent tan tossudament alçada. Un panorama desolador en humanitat. Cegats per pulsions que escapen a qualsevol raó, passarem una setmana de tomba i gira sobre la coalició i després tornarem a aquesta anormalitat que ja hem assimilat.

Buscaran la manera d’anul·lar el moviment secessionista durant un parell de generacions per mantenir la tònica històrica i s’escudaran en allò més sagrat, d’índole quasi divina, intocable. Per Espanya es mostren disposats a retallar llibertats, a erradicar qualsevol dissidència, a fer mans i mànigues d’un increïble nivell amb l’exclusiu desig d’anul·lar tots aquells que no volen perpetuar aquest règim en declivi. Si el màxim representant de l’estat ha de viatjar protegit per una munió d’agents de l’ordre, amb milers de tanques distanciant-lo dels seus revoltats súbdits, alguna reflexió hauria de motivar-los. Però tampoc.

Catalunya com a monotema, res de parlar de combatre la sistemàtica corrupció, reduir el paorós dèficit o forjar projectes de futur. Busquen només quatre anys de poder, atendran el que dictin les oportunistes enquestes i la resta oblidarem l’ambició de reclamar un bon govern que resolgui les necessitats bàsiques de la seva gent.

Votar s’ha convertit en pura qüestió de fe, una litúrgia gairebé vana per seguir-nos dient que vivim en democràcia. Qui vulgui, que s’ho cregui.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También