Más de Reus

Un passeig per tres segles

La Boca de la Mina. La reforma recupera l’encís de l’itinerari més popular del Reus vuitcentista i empeny a reconnectar-lo amb la ciutat

JOSEP CRUSET

Whatsapp
Els accessos a les antigues portes dels masos senyorials de la Boca de la Mina també s’han refet dins la reforma del passeig. FOTO: ALBA MARINÉ

Els accessos a les antigues portes dels masos senyorials de la Boca de la Mina també s’han refet dins la reforma del passeig. FOTO: ALBA MARINÉ

El primer volt pel renovat passeig de la Boca de la Mina, ja en la fase final de les obres de rehabilitació, no crec que deixi indiferent ningú. Des del meu punt de vista, el resultat és un passeig essencial. En el sentit que esdevindrà un espai referencial i privilegiat per anar a caminar i fer salut. I en el sentit que recupera l’essència del que havia estat l’itinerari més popular del Reus vuitcentista i una icona en la memòria col·lectiva de moltes generacions de reusencs. Tot i que el veredicte final queda en mans de la ciutadania, que el dictarà en la mesura que faci seu el passeig, dono l’enhorabona als que van apostar per la seva recuperació, als autors del projecte i a tots els que l’han fet possible.

L’estimulant desenllaç d’aquest repte empeny ineludiblement cap al següent, i fins i tot l’apuja: la necessitat de reconnectar el passeig de la Boca de la Mina amb la resta de la ciutat i que el disseny de la solució –tot apunta a un pas elevat per sobre l’estació de trens, que s’està negociant amb Adif– estigui a la mateixa alçada estètica i funcional. Curiosament, és un repte urbanístic que la ciutat ja va afrontar fa 140 anys i que ara tornem a tenir l’oportunitat de resoldre. Viatgem cap al segle XIX i tinguem a mà un plànol de Reus, tant se val si és d’avui en dia perquè, com veuran, algunes coses no han canviat tant.

Els accessos a les antigues portes dels masos senyorials de la Boca de la Mina també s’han refet dins la reforma del passeig. FOTO: Alba Mariné

Un repte pendent des del 1883

Som l’any 1883. El passeig dels Seminaris –l’actual passeig Mata, aleshores una frondosa omeda amb quatre fileres d’arbres que formaven cinc corredors, tres pels vianants i dos pels carruatges– i el de la Boca de la Mina, que comença des del mig de l’anterior, són els llocs d’esbarjo predilectes dels reusencs. Els dies de festa estan envaïts de passejants i les nits de revetlla les famílies obreres els omplen de gatzara, àpats, música i alguna remullada a la Bassa Nova, mentre les burgeses ho celebren als masos del voltant.

A la confluència entre ambdós passejos hi ha els Jardins de l’Euterpe, un gran local d’estiu amb sala de ball i concerts que, entrat en decadència i a punt de ser subhastat judicialment, ha estat adquirit per la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona per ubicar-hi la seva estació a Reus –l’actual del passeig Mata–. Recordem que en aquest moment la ciutat només disposa del tren que l’uneix amb Tarragona i Lleida, amb estació a l’actual Parc de Sant Jordi.

El nou ferrocarril que connectarà Reus amb les capitals catalana i espanyola és rebut amb els braços oberts, però l’emplaçament de l’estació obliga a tallar el passeig de la Boca de la Mina i eliminar-ne un tram, una amputació molt traumàtica pels reusencs. L’impacte és tal que l’Ajuntament crea una comissió d’autoritats i ciutadans rellevants per estudiar altres fórmules, i fins i tot el director de la companyia ferroviària, el totpoderós Francesc Gumà, ve a Reus per consensuar una solució.

De la reunió, envoltada per una extraordinària expectació, surt la decisió final. El dictamen de la comissió és tan esperat que els tres diaris de la ciutat el publiquen íntegrament.

La primera alternativa que es planteja és situar l’estació uns 400 o 500 metres més a l’oest, a tocar de la carretera d’Alcolea. Però les normatives sobre ferrocarrils imposen que una andana de primer ordre com la de Reus ha de tenir una recta de no menys de 400 metres a cada costat i que l’edifici de l’estació no pot construir-se sobre un terraplè. L’acompliment d’ambdues condicions complica molt aquesta opció.

La segona solució és que el passeig que es projecta fer des del final del carrer de Sant Joan fins al passeig dels Seminaris –el futur passeig Sunyer, entre les actuals places del Nen de les Oques i de Joan Rebull– es perllongui fins a empalmar amb el de la Boca de la Mina rodejant l’estació per ponent. Però aquest traçat xoca amb els terraplens necessaris per anivellar la via en aquest sector –avui encara ben visibles al llarg de l’avinguda dels Jocs Olímpics– i també resulta inviable.

Com que la companyia contempla un pont pel pas de carruatges que creui aquest terraplè a 300 metres a l’oest de l’estació –l’actual pont del barri Gaudí–, també es planteja que el nou passeig no surti des del costat de l’Hospital sinó des de la porta d’Alcolea fins a l’esmentat pont –el recorregut que avui és el tram nord de l’avinguda Països Catalans–. Però això situaria el nou passeig molt als afores del nucli urbà i obligaria els vianants a fer un gran rodeig.

Un pont massa alt

La tercera alternativa és conservar el recorregut del passeig de la Boca de la Mina construint un pont de ferro per damunt dels 60 metres d’amplada del traçat de la via. El problema és que l’alçada que requereix el pont obligaria a pujar i baixar 30 o 40 escales per travessar-lo, a més d’un enorme impacte visual. Així doncs, també es descarta.

L’acord final entre la comissió municipal i la companyia és que de la placeta de l’extrem del passeig dels Seminaris –on avui hi ha el bust de Pere Mata–, seguint el primer tram de la carretera de Castellvell –l’actual parc infantil de trànsit–, surti un nou passeig que travessi la via a nivell i continuï cap a l’esquerra fins a empalmar amb el de la Boca de la Mina. Un traçat que es mantindrà fins a la construcció de l’avinguda del Comerç i del pont sobre la via a mitjan segle XX, que van precipitar la decadència del passeig.

Paradoxalment, arribats al segle XXI, és probable que veiem el pont per vianants plantejat el 1883, facilitat pel fet que l’estació va eixamplar-se posteriorment a costa de més terrenys del passeig. Així, el pont disposarà ara d’espai suficient per salvar el desnivell amb passarel·les i sense necessitat de pujades tan abruptes.

Temas

Comentarios

Lea También